El dia 13 de març, un dia abans que el govern declarara l’estat d’alarma per a gestionar la crisi sanitària, vaig alquilar el joc Death Stranding de Kojima Productions per a la PS4. En el vídeojoc eres Sam Porter Bridges, un repartidor que porta mercaderies d’un punt a altre en un món buit, on els pocs humans que queden estan reclosos en búnquers subterranis perquè la superfície terrestre és un lloc perillós. L’objectiu principal de Sam —a més de portar paquets— és interconnectar, mitjançant una xarxa virtual, tots els emplaçaments de la superfície amb el propòsit d’unir de costa a costa un EUA devastat i en ruïnes.
La sensació d’immersió fou total. El joc és una repetició constant del mateix esquema: un home sol, en un món buit, lluita contra els elements orogràfics per a arribar al seu destí, mantenint la càrrega en perfectes condicions. Al principi pot parèixer avorrit, però prompte te n’adones que aquest simulador del caminar oferix una experiència única. La sensació de plaer i recompensa, quan aconseguia arribar al meu destí sense malmetre la càrrega, no l’havia experimentat en cap altre videojoc. A més, era molt relaxant jugar un joc on pràcticament l’únic enemic és el terreny: un riu massa profund, un penya-segat que sols pots baixar rapelant o una muntanya escarpada. Els efectes gràfics del paisatge i les mecàniques del personatge eren tan reals que l’esforç per arribar a la meta pareixia físic.
Sam pateix una patologia anomenada hafefòbia i s’hi nega a tindre contacte físic.
Un element característic de la personalitat del nostre protagonista, Sam Porter Bridges, és que pateix una patologia anomenada hafefòbia que consisteix en tindre por a tocar o a ser tocat per altres persones. Quasi mai veus persones en les teves aventures i quan interacciones amb alguna de carn i os, Sam s’hi nega a tindre contacte físic. Sols interactues amb hologrames d’humans que viuen sota terra. No hi ha contacte humà mai, a no ser que Sam transporte cadàvers a la incineradora.
Hi va haver moments que pensava que Sam era l’únic ser humà sobre la faç d’aquesta Terra de píxels. Que les mercaderies que m’encarregaven dur d’un lloc a l’altre eren part d’una gran broma i que el nostre esforç, el meu i el de Sam, no tenia cap sentit. Que inclús els elements del multijugador que ens ajudaven en els nostres lliuraments eren generats automàticament pel joc i que no existia interacció real amb res que poguera estar mitjanament viu. Que aquests elements sols estaven allí per a crear una il·lusió de contacte.
Paradoxalment, un dels elements que emfatitzava l’experiència de la meua lluita contra el relleu, en soledat, eren aquests elements del miltijugador. Per a aquest videojoc els creadors han desenvolupat un sistema multijugador on l’usuari seguix sense veure ningú. Escampades pel dur terreny, trobem petjades d’altres gamers, elements que deixaren allí per a facilitar els viatges a tota la comunitat de jugadors: escales, cordes de ràpel o senyals que indiquen perills, refugi o rutes segures. Quan topes amb aquest tipus d’elements, si t’ajuden a fer el teu camí més passador, pots recompensar el jugador que te’l deixà donant-li like sobre ells.
Aquell món virtual no estava tan allunyat d’un futur pròxim.
Passaven els dies i la sensació començà a tornar-se bastant estranya. En aquest punt, els meus dies transcorrien paral·lelament en dos espais—el virtual i el físic— en contextos similars. Durant el joc em passava hores recorrent paisatges buits, sense fauna, i seguia sense veure ningú; quan interactuava amb algun personatge era a través de la seva projecció en hologrames. En el meu dia a dia l’única interacció que tenia en el meu món físic era la meua parella, que estava molt bé, però era l’única persona que tocava. Totes les altres interaccions eren a través de suports digitals, freds i erràtics. Des del balcó no es veia ningú pel carrer i a la televisió sols parlaven del COVID-19. Pareixia que el confinament en els nostres búnquers particulars anava a durar per a sempre i jo jugava al videojoc i em donava la sensació que aquell món virtual no estava tan allunyat d’un futur pròxim. El paral·lelisme era tal, que a les dues setmanes vaig deixar el joc apartat. Jugar em recordava constantment el confinament i la impossibilitat d’eixir dels nostres búnquers. Més tard el vaig reprendre, però això és un altre assumpte.
A casa començàrem a jugar a jocs de taula i a inventar-nos maneres de passar els dies i la veritat és que, en part, fou divertit perquè ens rèiem molt—com sempre— i treballàvem poc. Però jo seguia pensant en els enviaments pendents de Sam i en les seves carreres per eixa Amèrica buidada de gent. A l’hora, al costat de casa tenim un veí que treballa en una empresa de repartiments i vaig pensar en com devia de ser la seva experiència ara, circulant per una ciutat buida i repartint pels domicilis a gent espantada pel virus, com el nostre amic Sam Porter Bridges.
Aquest model d’empresa no podia durar molt: ratllava la il·legalitat segur.
Fa uns anys, quan es van posar de moda les empreses de repartiments amb bicicleta, jo estava a l’atur i vaig anar a una entrevista de treball per a convertir-me en un repartidor de Deliveroo. Recorde que, més que una entrevista de treball, allò era una sessió de coaching grupal per a tots els aspirants, on ens contaven les meravelles del negoci i ens animaven a forma part d’aquella start-up. En l’última part de “l’entrevista” ens explicaren les condicions de treball, de forma molt proactiva. Per a treballar per a ells havies de ser autònom —s’estalviaven l’assegurança per accidents durant les carreres—, pagaven si no recorde mal 3 euros per comanda, no et facilitaven la bici o la moto (per suposat, la gasolina la pagava el repartidor) amb la qual anaves a repartir. A més, tenien un sistema molt competitiu i pervers entre els treballadors, qui més repartiments feia i en menys temps, podia accedir a més treballs. Quan vaig eixir d’allí vaig pensar que aquest model d’empresa no podia durar molt: ratllava la il·legalitat segur. D’això farà uns tres anys. Pel poc que he llegit, sembla que les condicions laborals per a aquests repartidors segueixen sent les mateixes, tot i que ara se’ls anomene riders.
Igual ja havies caigut però hi ha un altre element que defineix el nostre personatge: el seu nom. Al nostre heroi virtual si li adjudica el primer cognom, pel seu lloc de treball: Porter = portador; i el seu segon cognom per l’empresa on treballa: la companyia Bridges. A més, no sé si us ho he explicat però, en el joc, a Sam li pagaven amb likes.
REFERÈNCIES
MERCA2 (21/9/2019) Encarni Ortiz: Estas son las condiciones laborales de Deliveroo” (web) https://www.merca2.es/condiciones-laborales-deliveroo/
KOJIMA PRODUCTIONS: Death Stranding (videojoc) Sony Interactive Entertainment per a PlayStation 4 i 505 Games per a Microsoft Windows, 2019.