Trossos de carn biònica

Trossos de carn biònica

Palpitant

Entre allò orgànic i allò manufacturat. Entre el greix i el plàstic. Allò orgànic i allò sintètic.

La carn feta màquina, la màquina feta carn.

Voler ser un tros, pèl i pell. Dents i batecs.

Cos sense ossos.

Respirar sense baf o,

 ser només vapor.

Fragments de cos per terra, pròtesis sobre peanyes, flocs de pèl de nylon adherits en superfícies, torsos mecànics que respiren ancorats a les parets, i tires de pell de silicona i làtex escampats pel sòl. El cos mecànic i la carn inorgànica ocupen hui els espais de l’art.

Voler ser un tros, pèl i pell. Dents i batecs.

Eevi Rutanen

Supose que són aqueixos trossos de carn despresos els que queden escampats per tot arreu.

Si haguera de descriure de quina manera es representen els cossos en el present, aquesta seria una de les formes en les quals em detindria. No sense abans esmentar la progressiva (i accelerada) desintegració del cos i el despreniment de la seua carn, en cerca d’una corporalitat virtual. I supose que són aqueixos trossos de carn despresos els que queden escampats per tot arreu. Les sales estan plenes de trossos de cossos sintètics que reprodueixen la materialitat de la carn.

Hannah Levi

Són molts els artistes que se senten fascinats per les qualitats matèriques dels nous materials, capaços de recrear les calitats de les carns, el seu color, les seues textures, la seua vibració.

Marie Munk

Les silicones i els plàstics recreen l’exterioritat del cos. I en el seu interior els dispositius mecànics i electrònics recreen funcions vitals. Cossos que bateguen sense cor o respiren sense pulmons. Carn que imita funcions vitals estèrils, funcions sense cap objectiu, que accionen només en la seua forma externa.

Semblen els fragments d’un cos biònic desmuntat.

“En la retòrica del cos, un fragment pot designar la totalitat orgànica, o adquirir tal vegada una sorprenent autonomia que li permetrà funcionar artísticament a diversos nivells que oscil·len entre l’ens animat i la «naturalesa morta»”. (1)

Aquests fragments al·ludeixen a les qualitats del cos, però romanen abstractes, com un mostrari de materials o peces sense assemblar. Deshumanitzades, com a productes, o fins i tot com desfets, semblen assajos per a la creació de nous cossos. Semblen els fragments d’un cos biònic desmuntat.

Geumhyung Jeong

Ser quasi eterns és una hipòtesi no del tot impossible.

El cos s’ha representat de moltes maneres segons els conceptes que imperaven en cada època. A través de l’art es podia capturar allò bell i fer-ho etern. I durant molt de temps aquest va ser un dels objectes de la pintura i l’escultura. Posteriorment, sense arribar a abandonar la representació de la bellesa, es van introduir conceptes relacionats amb la temporalitat i el mundà. Més tard es tractaria d’expressar les emocions i després aprofitar al màxim l’expressivitat de la matèria pictòrica o escultòrica. A partir del segle XX, a causa de l’aparició del llenguatge cinematogràfic i de la visió dels cossos mutilats en les guerres mundials, es comença a mostrar el cos fragmentat, i la seua representació deixa de ser una excusa i es converteix en objecte de l’art en si mateix, utilitzant-se com a suport i fins i tot com a eina (en fer ús de les seues pròpies secrecions com a matèria artística). Ara que la innovació tecnològica i la productivitat caracteritzen i dominen el nostre entorn, el nostre comportament i els nostres cossos sembla que ser quasi eterns és una hipòtesi no del tot impossible.

Marie Munk

La carn es torna ésser.

Els trossos que ara veiem, a vegades ens remeten a una escena tràgica d’un episodi de despreniment de la carn del seu cos, igual que les restes que queden en un escenari bèl·lic o després d’una catàstrofe natural, com ens suggereix l’artista Natalia Janula a les seues propostes. Altres vegades, artistes com Marie Munk ens trasllada a un futur imminent i inquietant on la carn es torna ésser, potser com podia ocórrer en aquell laboratori de Maastricht on investiguen el cultiu de matèria càrnia sintètica.

La primera hamburguesa sintètica. Mosa Meat

I a vegades les artistes quasi científiques, com Geumhyung Jeong, Hannah Levy o Eevi Rutanen ens porten a un imaginat laboratori de Frankenstein de tecnologia biònica plens d’assajos per al cos cíborg.

Natalia Janula

“Les màquines d’aquest fi de segle, han convertit en una cosa ambigua la diferència entre allò natural i  allò artificial, entre el cos i la ment, entre el desenvolupament personal i el planejat des de l’exterior i moltes altres distincions que solien aplicar-se als organismes i a les màquines. Les nostres (les màquines) estan inquietament vives i, nosaltres, aterradorament inertes.”

Les màquines són éssers dotats amb el do de la perdurabilitat i la resistència, i a poc a poc van reemplaçant-nos, ja que la caducitat del nostre cos és una de les nostres majors febleses. Envegem la infinitud de les màquines i anhelem la seua eternitat. Les representacions del cos, hui, es converteixen en assajos per a ser eterns.

La carn feta màquina, la màquina feta carn.

Referències:
(1) RAMÍREZ, J. A. Corpus solus. Para un mapa del cuerpo en el arte contemporáneo.
(2) HARAWAY, D. Manifiesto Cyborg.

Subscriu-te al nostre Newsletter :)