Pr3c4r13t4t i n0v3s t3nd3nc13s d3 m0d4 qu3 n0 t3 p0ts p3rdr3

Aquest text va ser escrit amb motiu del primer curs de l’Escola Lateral i va ser publicat a Escola lateral memoria 2018.

No hi ha alternativa, la societat no existeix, només existeixen els individus. Sols són pobres els qui volen ser-ho.
M.Thatcher

Atés que el món adopta un decurs delirant, hem d’adoptar, sobre ell, un punt de vista delirant.
Jean Baudrillard

Així comença Baudrillard el seu assaig sobre els fenòmens extrems on anuncia la fatal metàstasi de tots els sistemes, una espècie d’epidèmia en la qual es perd tota referència a la llei de valor de canvi i el mercat comença a especular sobre sí mateix, en la seua forma pura i buida, sobre la seua pròpia pujada i declivi. Aquesta especulació desenfrenada en què viuen els mercats financers és aplicable a qualsevol parcel·la de la vida quotidiana, tant és així, que el món sencer viu una mena de space-opera, on cada imatge que s’hi produeix brilla per un instant en el cel de la simulació i després desapareix en el buit de l’espai interconnectat.

El que ha fet el capitalisme, conquerir l’espai i el temps a base de produir desitjos.

Hi hagué un temps en què l’atur i la inflació obeïen a processos de regulació en el creixement de la societat. Tanmateix, hui ja no pot dir-se que el creixement d’un país obeeix a aquesta causa, ni tan sols que haja una causa i un efecte que explique la situació actual. Des del dia en que Nixon declarà la no conversió del dòlar en or, el valor del que es produeix, inclús la producció mateixa, suren en la infoesfera de las divises i dels mercats fiduciaris. Aquest fet, que no és més que un alliberament del valor en totes les seus accepcions, no ha impedit que les coses deixen de funcionar. Tot el contrari, la producció continua en la millor de les seues formes. Hi ha un meme de Burroughs que il·lustra a la perfecció l’estadi actual en què ens trobem.

Menjar qualitat i cagar quantitat. Aqueixa és l’ètica d’un sistema devorador que no coneix límits. Es parla molt de decreixement, d’ecologia i, inclús, de regulació per part d’una autoritat moral. Tot això només fa que entrebancar el trànsit de les produccions en la seua lliure circulació. Per molt que els sàpiga greu als nacionalistes, la frontera ja fa temps que no té sentit. El model de creixement actual remet al rizoma botànic de Deleuze, que creix i creix, i la seua extensió no obeeix a cap jerarquia sinó que s’estén a l’ample del territori i pot brotar en qualsevol dels seus punts sense importar-li la seua posició. Aquest sistema és, sense cap dubte, un sistema revolucionari, el problema és que funciona i com a màquina i fins a hores d’ara, és més difícil d’aturar que qualsevol sistema jeràrquic. Les males herbes, els rizomes, són les plantes més resistents que hi ha, molts d’ells creixen en les vores i es reprodueixen de maneres estranyes: mitjançant talls, metamorfosis i línies de fuga, les quals adquireixen, en una gran part dels casos, formes imprevisibles en la manera d’expandir-se. Si ens atenem a un dels principis del rizoma, el de la seua connexió i heterogeneïtat, de seguida veiem que el rizoma opera per conquesta. I això és el que ha fet el capitalisme, conquerir l’espai i el temps a base de produir desitjos.

Quan Marx afirmava que si es volia aconseguir un augment de la productivitat hi calia accelerar el ritme de treball a través de la intensificació del ritme de la màquina, això equivalia a situar el coneixement per damunt de la força física emprada en produir-la. Tanmateix, i encara que cada vegada es produesca més i millor, el preu del temps empleat per a fer-ho s’ha tornat més miserable, en part perquè els fluxos d’informació, malgrat l’obstinació d’alguns per monopolitzar i protegir els seus drets, són fàcilment samplejables, de forma que el cost de la seva reproducció tendeix a zero.

Un món en que cada u pot ser potencialment productor, sense la necessitat de comptar amb altres, semblava el somni dels treballadors de la fàbrica, ja que això se suposava que era autonomia i llibertat front al domini estatal i autoritari.

Es tractava d’un moment en el qual el temps pertanyia als treballadors i no a les empreses.

Aquest somni nòmada no és més que l’efecte neoliberal dels moviments anti-autoritaris que tingueren lloc en els seixanta per part dels joves obrers, al descobrir que no hi havia necessitat de seguir mantenint cap tipus de fidelitat a l’empresa. Sota el lema “allò que és precari és bonic”, rebutjaren la necessitat de treballar 8 hores al dia, durant 5 dies a la setmana. I això perquè podien beneficiar-se de la possibilitat d’entrar i d’eixir de les empreses, de treballar uns mesos per a després anar-se’n de viatge i tornar a treballar. I així successivament. Era obvi que aquest estil de vida era possible en unes condicions de plena ocupació i en un estadi de consum no tan elevat com el nostre.

Es tractava d’un moment en el qual el temps pertanyia als treballadors i no a les empreses. El que ara sabem, després d’un segle de lluita, és que aquests moviments d’emancipació obrera posaren en marxa un procés irreversible en el que les empreses integraren per a elles la flexibilització del treball fent que esdevingués innecessària la vella idea d’un salari regular que durara tota la vida. A aquest fet hem de sumar-li la falta de regularització dels mercats que, a partir dels huitanta, entrà en l’escena mundial gràcies als esforços de gent com Thatcher o Reagan.

Margaret Tatcher

Primer, amb aquest canvi, ja no hi ha cap àmbit públic que encunye normes; les empreses obtenen el control total del temps i les formes de treball i qualsevol intent de regulació suposa un obstacle per a la lliure circulació de l’economia. En segon lloc, la producció s’ha fet més complexa, fins al punt que la divisió en el treball no ha fet més que minvar el teixit social, convertint els treballadors en fragments que competeixen feroçment per les engrunes del temps que les empreses els hi ofereixen. La conseqüència és clara: la nova organització del treball, després del fanatisme de l’economia i la introducció de les noves tecnologies en el procés productiu, ha estalviat temps i mà d’obra. Però també ha despersonalitzat les seves funcions i deslocalitzat les formes de producció cap a altres països, on inverteix les seues forces per a seguir estalviant.

Davant l’horror d’estar parats, la productivitat s’ha instaurat com a ideologia i ha expropiat el temps lliure de la forma més perversa possible.

El treballador global, vulga o no vulga, s’hi ha vist obligat a cedir fragments del seu temps per a combinar-los a la xarxa digital de forma puntual i aïllada. Aquest fet posa fi a una època física en què treballar era ser portador de drets polítics i socials. El treball d’aquesta època actual es caracteritza perquè el treballador “no té drets, no té ulls, no té cor i no té pensaments” (Bifo, 2003, p.78). Quasi es diria que estem en una època de paralítics interconnectats a través de computers. Treballem des de l’Sype i fem l’amor a través de pantalles i, en qualsevol cas, sempre immersos en un mode de producció i gestió post-fordista. Són empreses en miniatura que emeten dades de les seves vides, dades i petjades; qui sap si algun dia podran reportar beneficis econòmics. Davant l’horror d’estar parats, la productivitat s’ha instaurat com a ideologia i ha expropiat el temps lliure de la forma més perversa possible; amb auto-emprenedoria, entusiasme, influencers i no influencers que venen la seva vida a empreses que trafiquen amb les seves dades. Des d’aquesta perspectiva, no queda ni un sol espai que no siga explotable a través de la xarxa. El post-fordisme s’apropia, expropia i captura qualsevol escletxa que puga resultar útil per al creixement econòmic. A canvi ens permet “expressar-nos” i és indubtable que tot el món ho fa.

La precarietat s’estableix, així, com la nova forma de govern sobre la qual se sustenten aquestes noves feines que el capital ofereix sota la força del treball i codifica l’atur davant la idea d’una possible activitat productiva. Qui no treballa hui en dia en la seva aparença digital?(Groys diu que el disseny de d’un mateix és l’últim estadi del disseny, prompte la genètica quan la cirurgia ens avorrixca). No formar part del mon TGIF (Twitter Google Instagram Facebook) significa estar mort i treballar en l’aparença digital és treballar gratis. Però la gent ho fa i ho fa a gust.

Aquesta precarietat ha de ser entesa com a la impossibilitat de produir alguna cosa comuna. Primer, perquè el treballador ha sigut obligat a sobreviure de forma individual a les marees oscil·lants del mercat i, segon, perquè la cooperativa social, si és que la hi ha, s’ha vist minvada precisament per aquesta individualització dels processos productius. Es demana allò que en un temps era exclusiu d’una minoria (igual privilegiada): treball creatiu, flexibilitat i autodeterminació.

“hemos de ganar el pan con el propio sudor/ menos mal que aquí en Sevilla la vida tengo ganada/ porque con tanto calor sudo aunque no haga nada” Silvio i Sacramento

Ningú no pot creure ja allò de “ Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. Treballar hui en dia suposa sotmetre’s a l’algoritme de tindre que ser el que els grans monopolis volen que sigues i no sols això, sinó a més treballar a favor de les condicions que possibiliten la nostra pròpia esclavitud. Allò moral passa per treballar cada vegada menys, o inclús negar-s’hi a fer-ho en un acte de rebel·lia a la alienació que suposa tindre que sacrificar-se personalment a canvi d’un sou de merda. Potser valga la pena reactivar el discurs de Lafargue i apostar pel dret a la peresa, en un intent de malgastar (en el sentit més purament econòmic de terme gastar) el que no volen de nosaltres, precisament el temps en què no es produeix res o en què u es nega a tal cosa.

L’oci, i no el treball, serà allò que dignifique la humanitat.

Fer això ens aproparia a la posició que des dels marxistes, anarquistes i més tard acceleracionistes, com ara Srnicek, Bratton i, en la seva vessant xenofeminista el col·lectiu Laboria Cuboniks, han tractat de mantindre en el seu desig d’un món completament digitalitzat i un futur sense faena, en què siguen les màquines i no les persones qui mantinguen el ritme de producció de béns i serveis. Açò trencaria la relació ideològica que es té amb el treball, que des de la explosió de dotcom no ha fet més que caure en picat. La cultura de l’autoocupació està segrestada pel monopoli d’uns quants especuladors que juguen a les finances. Si alguna cosa ens queda després de la sacsejada d’haver sigut exclosos d’aquesta nova economia, a part d’allistar-se a la brigada de treballadors precaris (htt://precariousworkersbrigade.tumblr.com), és exercir el nostre dret a la peresa. L’oci, i no el treball, serà allò que dignifique la humanitat.

Els moviments de resistència sempre foren conservadors, i ara no resistim per un món nou: resistim en nom d’allò passat. De forma que salvar l’austeritat present comporta un crit d’impotència que no té sentit seguir mantenint. L’època daurada del capitalisme ja ha passat i ara que la creativitat està explotada en totes les seves formes, allò més creatiu és no fer res. Aquesta és la nova ecologia: no produir.

REFERÈNCIES:
BAUDRILLARD, Jean: La transparencia del mal. Barcelona : ed. Anagrama, 1991.
BERARDI, Franco Bifo: La fábrica de la infelicidad. Nuevas formas de trabajo y movimiento global. Madrid: Traficantes de Sueños, 2003.
LAFARGUE, Paul: El derecho a la pereza. Madrid: ed. Fundamentos, 1974.
SILVIO Y SACRAMENTO: El mito. Ed. Mano Negra Records, 1995.

Subscriu-te al nostre Newsletter :)