Imagina’t borratxos als arquitectes més famosos dels dosmil.

Capítol pormishuevista XXIII

Frank Gehry, Santiago Calatrava, Rafael Moneo, Zaha Hadid i Norman Foster tirats per terra, cecs, brindant pels seus nous clients favorits: els cellers espanyols.

Queda’t amb la imatge del brindis i suma-li una dada. Espanya lidera l’exportació mundial de vi. Riures, aplaudiments, Zaha ballant damunt de la taula, Santi embolicant-se un porro amb forma de pont, Norman bevent d’una copa buida, Frank fent papiroflèxia amb els tovallons i Rafa balbotejant #noséqué sobre la tradició arquitectònica mudèjar… Un quadre.

Segons l’Observatori Espanyol dels Mercats del Vi l’any passat es van exportar 22,8 milions d’hectolitres per valor de 2.280 milions d’euros, però que no t’enganyen els números. Si fas els comptes ix a 1,25€ la botella. Vendre vi a preu de tetrabric és una bona estratègia per a obtindre xifres elevades. No hi ha res més pormishuevista que els gràfics que pugen.Segons l’Observatori Espanyol dels Mercats del Vi l’any passat es van exportar 22,8 milions d’hectolitres per valor de 2.280 milions d’euros, però que no t’enganyen els números. Si fas els comptes ix a 1,25€ la botella. Vendre vi a preu de tetrabric és una bona estratègia per a obtindre xifres elevades. No hi ha res més pormishuevista que els gràfics que pugen.

No hi ha res més pormishuevista que els gràfics que pugen.

El sector vinícola no sols presumeix de números, també de patrimoni. Encara que semble mentida l’amor entre el món del vi i l’arquitectura espectacular no és una cosa nova. La barreja entre tradició i avantguarda és amb el que fa anys etiqueten les botelles espanyoles. T’has fixat que la majoria d’empreses vinícoles utilitzen el seu edifici com a logotip? Els cellers són grans institucions, símbols coents d’arrelament cultural. Et convide al fet que passes un parell de minuts mirant etiquetes en el corredor de vins de Mercadona. No té desaprofitament.

Aquest idíl·lic romanç entre vi i arquitectura va començar fa més de cent cinquanta anys a Andalusia, concretament a Jerez de la Frontera on es va encarregar la construcció d’un gran celler d’estructura de ferro, planta circular, cúpula i ni una sola columna. Quina meravella, quina revolució!

Els cellers són grans institucions, símbols coents d’arrelament cultural.

Bodega Real la Concha (1868-1872) és hui dia el celler més visitat d’Europa i fins fa dos anys era atribuït a l’enginyer que va construir la torre més famosa de França: Gustave Eiffel. Però en realitat és obra del desconegut britànic Joseph Coogan. Tal vegada no et sone Byass, el nom de l’empresa que la gestiona, però sens dubte coneixes el seu vi estrela: El Tio Pepe. Supose que a Pepe no li va interessar massa desmentir la història. El mite li senta molt bé al vi.

El que Gustave Eiffel sí que va dissenyar va ser la coberta d’una nau per a la CVNE (Companyia Vinícola del Nord d’Espanya) a La Rioja en 1879. En el món del vi, eixe any és important perquè va arribar (també de França) una plaga. La Fil·loxera és un puto insecte que en menys de deu anys va arrasar quasi totes les vinyes espanyoles. Va ser un drama total, una catàstrofe vinícola.

Et compte aquesta moguda perquè va desestabilitzar per complet l’economia del camp, fent que vinyes històriques desaparegueren i que algunes dinasties del vi s’arruïnaren. Una vegada superada la plaga, alguns agricultors i xicotets propietaris van muntar cooperatives, un sistema d’organització que en tres dècades els faria multimilionaris.

Situa’t: Aquest punt i a part en la història del vi queda immortalitzat amb la construcció de nous cellers a Espanya. Estem a principis del Segle XX a Catalunya i això vol dir: arcs, voltes, elements ceràmics, rajoles i (per primera vegada en aquest país) formigó armat.

Visca el formigó armat!

Bodega Raïmat

El Modernisme és l’art de l’engany i l’aparença. Va funcionar molt bé a Catalunya perquè aconsegueix impressionar gastant-se poc, utilitzant materials humils en capritxos ornamentals de luxe. Alguns exemples són: Celler Cooperatiu de l’Espluga de Francolí (Lluís i Pere Domenech, 1913), Pinell de Brai i Gandesa (César Martinet, 1918 i 1919).

D’entre totes jo em quede amb Celler Raïmat (Lleida, 1918), la primera edificació de formigó armat a Espanya. Manuel Raventós (empresari, polític i revolucionari del cava) li va encarregar a Juan Rubió (deixeble d’Antoni Gaudí) la construcció d’una ciutat vinícola enmig del desert lleidatà. Tres mil arbres, un enorme celler, no sé quantes cases per a treballadors i una església. Visca el formigó armat! Un brindis pel progrés!

«Autèntiques catedrals del vi»

Ángel Guimerá.

La democràcia demanava a crits un canvi d’imatge.

Cap als huitanta els cellers van començar a adonar-se d’una cosa. Si fins llavors el seu valor simbòlic havia consistit en una evocació tradicional amb tocs d’avantguarda, la democràcia demanava a crits un canvi d’imatge per a la major rendibilització de les seues instal·lacions. Va ser així com l’arquitectura del vi va evolucionar de ‘catedral’ a ‘parc temàtic’. Déu beneïsca l’enoturisme!

Els estudis més top de l’època van començar a rebre encàrrecs i botelles de vi. El concept era cridar l’atenció de turistes que, animats per la idea de passar un cap de setmana piripis, volgueren també gaudir d’una experiència d’avantguarda arquitectònica. Visites guiades, tast de vins, nits d’hotel, spa, massatges i gastronomia fusió. El capdesetmana perfecte per a Gentrificació García i Especulació González.

En Raïmat ho tenien clar. Si ells havien introduït el formigó armat a Espanya, també havien de ser els primers a apostar per l’arquitectura de l’espectacle. L’arquitecte Domingo Triay va ser el responsable d’erigir un temple d’inspiració egípcia en el cor dels pujols de la finca. Es va fer un forat, es va construir una piràmide invertida i es va cobrir de nou amb la muntanya en 1988, un dels exemples més breus de land art a Espanya.

Déu beneïsca l’enoturisme!

Davant tal panorama els cellers van abraçar primer el minimalisme. La integració amb el paisatge, horitzontalitat i funcionalisme eren les etiquetes de moda durant els noranta. Són bons exemples d’aquesta època l’ampliació de Bodegas Irache (Navarra) i Bodega Enate (Osca), sent ambdues de 1991.

Amb l’arribada dels fantàstics dosmils, el sector vinícola va viure una autèntica farra. La borratxera econòmica que va experimentar Espanya durant la primera dècada del nou mil·lenni no va ser res en comparació amb el colocó que portava la pròpia indústria del vi. Tanta era l’excitació del sector que va decidir canviar de paradigma estètic. Per a mi aquesta decisió divideix la història de l’arquitectura cellerera nacional en dues parts i només pot explicar-se d’una manera. Estaven borratxos.

L’il·lustríssim, celebradíssim, llegidíssim i pesadíssim Rafael Moneo ha signat fins hui quatre bodeguetes. De les quatre, només una és pormishuevista. Les altres tres són un moneic avorriment.

Les avorrides són: Cellers Señorio Arínzano, construïda entre 1991 i 2002 a Navarra. Va costar 12 milions d’euros i va ser inaugurada per Juan Carlos i Sofía, ja saps, els Reis emèrits. La segona va ser Celler Descendientes de J. Palacios, construïda entre 2013 i 2017 a Lleó. Va costar 6,2 milions d’euros i té capacitat per a 600.000 botelles a l’any. La tercera va ser l’ampliació de Cellers Ribas, realitzada entre 2016 i 2019 a Mallorca.

Tanta era l’excitació del sector que va decidir canviar de paradigma estètic.

La que mola més és La Mejorada, propietat del mateix Rafa, construïda com a projecte de rehabilitació d’un monestir jerònim del Segle XV. Res, un castellet que té el Pritzker a Valladolid. Resulta que aquest històric conjunt va ser testimoni d’un moment esplèndid de Castella quan els Reis Catòlics van decidir les línies de divisió de l’Atlàntic allà amb Cristóbal Colón, famós per donar nom a les Torres Colón, i pel mal anomenat ‘descobriment’ d’Amèrica.

Doncs bé, la capella mudèjar d’aquest monestir és una joieta del patrimoni arquitectònic, inclosos com a bé d’interés cultural des de 1931. Rafa va comprar el monestir amb l’excuseta de rehabilitar-la l’any 2000 i encara està per acabar. Amb això no t’estic dient que a part de pesat, també siga lent. Rafa ho fa tot estupendament i fer les coses estupendament necessita un ritme reposat.

Calatrava és sinònim de qualitat i punt.

Qui va demostrar no saber res de ritmes reposats és el nostre gran amic Santiago Calatrava. Cellers Ysios li va demanar a aquest messies del Pormishuevismo la construcció d’una fita monumental a Àlaba i Santi no va poder resistir-se. En 2001 es va inaugurar el primer (i únic) celler en la carrera del valencià, una joieta amb humitats a la que les seues làmines metàl·liques de la coberta han anat desprenent-se pel vent més fàcilment que el propi raïm de les vinyes circumdants. Ysios li va posar una demanda a Santi en 2013 demanant-li 2 milions d’euros pels desperfectes. Supose que van arribar a un acord privat perquè fins hui no s’ha tornat a saber absolutament res de l’assumpte. Si un dia et presentes en aquest celler podràs comprovar que continuen lluint d’arquitecte estrela. Calatrava és sinònim de qualitat i punt.

Bodegas Ysios. Foto: @preferiria.periferia

Literalment al poble del costat, trobem el Celler de Marqués del Riscal, el Guggenheim de l’enoturisme. Conta la llegenda que quan els hereus del Marqués li van demanar a Frank O. Gehry que els dissenyara el nou celler, aquest es va negar argumentant que no tenia ni idea de fer cellers, que això de les humitats era una puta embolicada i que passava mazo de l’assumpte. Els hereus, desesperats, van obrir per a l’arquitecte una botella de 1929 (any del seu naixement) i emborratxant-lo a floretes, el van aconseguir convéncer. Segur que quan a l’arquitecte se li va baixar el pet es va penedir un poc, perquè finalment en 2006 no es va acabar inaugurant un celler en qüestió, sinó una espècie de closca que embolica un celler preexistent, agregant-li un nou hotelet rural de titani en tonalitats daurades, platejades i granades. El celler ni el va tocar.

Bodega Marques de Riscal

Qui tampoc va tocar el celler, però va cobrar com si haguera dissenyat set, va ser l’arquitecta anglo-iranià més estilosa dels dosmils. L’estupendíssima Zaha Hadid (que La nostra Senyora del Pormishuevismo la tinga en la seua glòria) va signar un pavelló en 2002 per al riojà Celler López de Heredia. La finalitat d’aquest pavelló era exposar amb orgull la caseta que el celler familiar havia portat com a estand a l’Exposició Universal de 1910 per a celebrar el 125é aniversari de l’empresa familiar.

Més o menys els mateixos anys d’història té CVNE (Cooperativa Vinícola del Nord d’Espanya). Aquesta cooperativa que en 1890 va apostar per Gustave Eiffel, va decidir en 1998 que necessitava un nou celler a Àlaba per a la fabricació exclusiva d’un vi també històric, el Viña Real. L’arquitecte francés Philippe Màziere no és mundialment conegut, però la fita pormishuevista que va dissenyar per a CVNE hauria de ser-ho. Una fantasia amb forma de barril, inaugurada en 2004, feta de fusta de cedre roig, va costar 40 milions d’euros. Incroyable.

Bodega Viña Real
Bodega Darien

El que tampoc és mundialment conegut, però hauria de ser-ho, és el que li va passar a Jesús Marino Pascual. Aquest arquitecte de La Rioja va viure en primera persona els bojos i borratxos anys del boom immobiliari. La seua signatura la trobem en Bodegas Darien (2002) i Antión (2007) aquesta última situada en el mateix poble que la de Gehry, Elciego. Ambdues presenten exercicis volumètrics tan interessants com innecessaris i van ser aclamades per la premsa com a autèntiques fites d’avantguarda vinícola, encara que en realitat són dos intents de pelotazo en un sector en frustrat: la bambolla immobiliària de l’enoturisme. Hui dia cap de les dues celler/hotel existeix. Ambdues van ser subhastades per internet en 2017 incloent maquinària i mobiliari.

També de Jesús Marino Pascual és la Bodega Sommos (Osca, 2008). Aquesta fita del pormishuevismo presenta un llenguatge volumètric molt semblant a les anteriors, encara que es diferencia d’elles que sí que és efectivament un celler i en el fet que hui dia continua oberta.

Bodega Sommos

Resumeix magníficament la filosofia vinícola més pormishuevista.

Finalment, en 2010 es va inaugurar el nou edifici de Cellers Portia signat per l’estrela més brillant del hight-tech internacional, Sir Norman Foster. L’arquitecte britànic, aristòcrata practicant i arxienemic oficial de Santiago Calatrava, va decidir evidenciar la seua estel·lar condició i superioritat tècnica dissenyant un edifici amb forma d’estrela de tres puntes, la major superfície d’ell es troba enterrat sota terra. Quin sentit de l’humor més britànic.

Bodegas Portia (@bodegasportia)

Segur que no et sorprendrà que m’acomiade de tu amb una frase que utilitza el mateix celler com a eslògan publicitari i que resumeix magníficament la filosofia vinícola més pormishuevista. «No totes les estreles, estan en el cel.»

Subscriu-te al nostre Newsletter :)