El següent text va ser escrit fa un any llegint el text Ghost of my life de Mark Fisher, amb les fotos End of an Age de Paul Graham de fons i sonant als cascos Melancholia de William Basinski…
Ghosts’n Goblins
A la memòria de Mark Fisher
Açò no és cap lloc, i és per sempre.
(…)No hi ha temps ací, ja no més…
Sapphire and Steel, J. Hammond, ITV, 1979.
You are in No Man’s Land. Which never moves, which never changes, which never grows older, but remains forever, icy and silent
No Man’s Land, H. Pinter, 1974.
You died
Dark Souls, H. Miyazaki, 2009.
Berlin.
«El temps s’ha barrejat i confós sense cap sentit» (Fisher, 2004). L’anacronisme, l’escorriment de períodes i la seua juxtaposició, és el major vector de la producció cultural contemporània (remakes, vintage, retromania…). A End of an Age de Paul Graham (1999) l’acte fotogràfic ha conduït a una sèrie de joves a l’èxtasi: el temps es detingué en mig d’una nit de festa.
La fotografia ha esdevingut la unitat mínima de la cultura visual contemporània.
La fotografia porta implícita aquesta potència, deté un instant al passat, l’exposa en futur, és revisat al present. Per a Jonathan Sterne, Media Theorist, «“el temps fotogràfic” és el ‘nadó’ d’una cultura decimonònica que acabava d’inventar el sistema d’enllaunat i la taxidèrmia» (Reynolds, 2010). El nadó, el fill xicotet (el que trenca i s’enfronta als primogènits), ha esdevingut la unitat mínima de la cultura visual contemporània. La fotografia és el fragment irreductible de la cultura actual. Si aquesta era nadó d’una cultura de la taxidèrmia i la victòria sobre “la possibilitat que les nostres veus foren alguna vegada escoltades pels ‘encara no nascuts’” (Reynolds, 2010); la fotografia, estructura tota una cultura que manté al seu subconscient la cristal·lització d’un acte passat per a ser descomprimit en un futur.
Berlin.
Les fotografies de Paul Graham deixaren a una sèrie de joves vagant per una terra de ningú. Una cosa aixina com els personatges de Outward Bound de Sutton Vane, on set persones es troben a un transatlàntic en mig del no-res fins que descobreixen que estàn als llimbs esperant saber si van al cel o a l’infern. La suspensió temporal és també l’espai on opera Hirst, el personatge principal de la peça de teatre de Harold Pinter de 1974, No Man’s Land. Hirst “s’ha retirat a ‘la terra de ningú” (No Man’s Land), alié al món, tant des del punt de vista espacial com temporal amb una única companya, els seus propis records” (Fisher, 2014)
«You are in No Man’s Land. Which never moves, which never changes, which never grows older, but remains forever, icy and silent».
Aquesta és la història d’aquesta sèrie de joves i Paul Graham. Aquesta és la història de la fotografia. I encara, com diu Mark Fisher: «la confusió del temps, el muntatge d’èpoques passades ja no és més digna de ser comentada» (Fisher, 2014), mirant les fotografies de Paul Graham aquesta idea orbita en les meues especulacions. Aquesta forma de produir a base de desplaçaments temporals «està hui tan expandida que ni tan si vols la notem» (Fisher, 2014). Sol utilitzar-se la metàfora de que la fotografia “congela un moment”, ho fa etern. En aquest cas, els cossos d’aquests quatre joves van ser congelats en un moment, en mig d’una nit de festa, en sales dels noranta angleses i berlineses. És fàcil especular —per la seua roba, la seua edat i per les pupil·les del seus ulls— que aquests xavals foren retratats mentre sonava música techno. Açò també es pot entreveure si fem una anàlisi del títol de la sèrie End of an Age que es refereix, entre altres coses, al moment del canvi de paradigma musical entre el Rock i el Techno.
L’extenuació a la que sotmet el Techno als seus oients acaba diluint temps i espai.
Berlin.
Fotografia, Techno i suspensió de l’espai-temps… (ficat així em pareix fins a redundant…)
La discoteca ha sigut un espai de fugida i suspensió temporal. Entesa com una màquina d’allò fantàstic: llums, so, arquitectura i ornament, estan pensades per a actuar com un dispositiu immersiu d’evasió total. La percepció es dilata i allò real deixa de tindre sentit. La diferència per a Simon Reynolds entre Rock i Techno és que el Rock encara està lligat al significant de la veu i el text, mentre la segona és una música que a base de repeticions i automatismes pretén crear una sensació d’ambient (Reynolds, 1998). Els ritmes del Techno extenuen la percepció temporal fins que el cos de l’oient es desplaça a través d’un viatge introspectiu. El Techno no es balla en parella, ni en grup, es gaudeix des de l’evocació individual. La repetició com estructura fonamental projecta eixa frase de Hume: «la repetició no modifica res a l’objecte que es repeteix, però canvia alguna cosa en l’esperit que el contempla» (Deleuze, 1968). L’extenuació a que sotmet el Techno als seus oients acaba diluint temps i espai.
La repetició segons Deleuze opera a través de «casos idèntics o semblants però independents que es fonen a la imaginació. La imaginació es defineix aquí com un poder de contracció: placa sensible, reté l’un quan l’altre apareix» (Deleuze, 1968). La imaginació, la placa sensible, es torna un espai bombardejat pels ritmes incessants d’una cançó com Energy Flash de Joey Beltram. Aquesta placa es fon després del sotmetiment prolongat a la contracció de passat-present-futur fent que la noció del temps poc haja de veure amb la realitat.
«El temps no es constitueix més que en la síntesi originaria que apunta a la repetició dels instants. Aquesta síntesi contrau els instants successius independents els uns dels altres. Constitueix així el present vivent. I el temps es desplega al present. A ell pertanyen el passat i el futur; el passat, en la mesura que els instants precedents són retinguts en la contracció; el futur, perquè l’espera és anticipació en aquesta contracció» (Deleuze, 1968). Una discoteca anglesa (valenciana o berlinesa) dels anys noranta era un espai a on perdre’s i fugir de la realitat. Les fotografies de Paul Graham són testimonis i evocació d’un passat vivent.
Berlin.
Eixa nostàlgia per l’última cançó de la sessió del dissabte, eixa nostàlgia per la posta de sol a l’after.
Els protagonistes de End on an Age romanen tant com Subjecte com Objecte: no soles és la imatge congelada, sinó també un objecte testimoni d’un temps, alguna cosa així com una ruïna per a una arqueòloga. Però, hi ha una indiferència enfront de ser objecte tant com per a ser subjecte. La indiferència, naturalment, és actuada: oculta l’ansietat de la fugida constant de la realitat. Hi ha a més un component nostàlgic a les seues mirades. No soles, indiferència, sinó nostàlgia. Eixa nostàlgia del punt àlgid de la pujada de les endorfines produïdes per la droga sintètica que saps que no durarà per a sempre, eixa nostàlgia per l’última cançó de la sessió del dissabte, eixa nostàlgia per la posta de sol a l’after.
Una nostàlgia per ser fotografia i no cos. Per ser imatge i no realitat. Una melancolia perquè eixe moment, eixe End of an Age siga etern. Pot ser que aquest haja sigut el Tità que la nostra cultura occidental moderna ha tractat de combatre, la mort i la perpetuació eterna d’actes i gestos. Voler mantindre’s immortal a un Olimp anomenat Museu, Fotografia, Història o Cultura. Véncer el desfasament temporal com un personatge de San Junípero (Black Mirror, 2016). En el capítol de San Junípero tu avatar virtual continua la vida mentre el teu cos jau mort (no passa això quan me’n vaig a dormir i el meu usuari de Facebook continua teixint relacions i algoritmes mentre jo no estic davant de la pantalla?). La cultura occidental ha volgut que els fantasmes prenguen vida i la tecnologia ens relega a imatge per a guanyar la batalla de l’oblit. Tant els personatges de Paul Graham com els de San Junípero o No Man’s Land de Harold Pinter tenen una presència fantasmagòrica. Són representacions virtuals passades al·ludint constantment al seu desfasament temporal. De la mateixa manera que la pedra Roseta al British Museum o el Guernica al Reina Sofía.
Berlin.
La cultura occidental ha volgut que els fantasmes prenguen vida i la tecnologia ens relega a imatge per a guanyar la batalla de l’oblit.
Per a Frederic Jameson, aquesta idea de representacions virtuals que al·luden a un passat acaben construint una manera de producció al que el teòric anomena com manera nostàlgia. La manera nostàlgica subordina la tecnologia a la tasca de renovar el vell. L’anhel (nostàlgia) és el desig d’una forma. Aquesta manera nostàlgia és el que fa que Kevin Systrom, creador d’Instagram, pense que per a fer una App de fotografia fàcil, el color de les captures que es pujaran a la xarxa es basen en la saturació del color dels rodets Kodak dels 70. El ser com una presència idèntica a si mateixa.
«L’important de l’espectre és que no pot estar completament present: no és un ésser en si mateix però assenyala una relació amb el que ja no és o amb el encara no és» (Deleuze, 1968). El temps s’ha quedat fora de polleguera. Una cosa així passa quan escoltem l’LP de William Basinski: Melancholia. Basinski treballa una sèrie d’aclaparadora melancolia. Sobre la melodia de les seues cançons se sol escoltar un crepitar aborronador. Aquest so juxtaposat ve del rascat de l’agulla sobre el vinil malgrat estar gravat en CD-ROM. Melancholia és una peça fascinada per la manera en qué la tecnologia materialitza la memòria i l’obsolescència d’aquella cultura material passada del vinil. «El crepitar de l’agulla ens fa conscients que estem escoltant un temps fora de polleguera» (Fisher, 2014). Aquest espectre fora de polleguera és una cosa a la qual la fotografia fa referència ontològicament.
Berlin.
No sé si has escoltat Melancholia però hauries de vore les fotografies de End of and Age amb els sons de Basinski retrunyint al teu cap…
Notes al peu:
Sobre les cites: el text es va pensar i es va produir sense explicitar les cites, sense pensar en el deteniment per a la lectura que suposa la intromissió de la pròpia cita. No obstant això, donada la qüestió sobre la representació del passat en el present divagada en el text, entenc que el fet d’incrustar la cita en la narració resulta interessant per com la cita pot equiparar-se a la fotografia com una substància que porta una lectura del passat al present. Tota cita és passada, tot text és passat, soles la lectura i alguns moments de l’escriptura són present.
Les cites responen a:
Fisher, 2014: FISHER, Mark. Ghosts of my life: writings on depression, hauntology and lost futures. Winchester: Zero Books (2014)
Fisher, 2015: FISHER, Mark. Lo raro y lo espeluznante. Barcelona (2015)
Reynolds, 2010: REYNOLDS, Simon. Retromania. UK: Faber and Faber (2010)
Deleuze, 1968: DELEUZE, Gilles. Différence et Répétition. Madrid: Amorrortu (2011)
Sobre la investigació: repassat el text i contrastat amb la distància temporal d’uns dies i mesos, crec que és interessant fer una crítica al mateix text. Tots els noms citats, treballats i especulats són homes, incloent-me a mi com a autor. Tal vegada aquest tema de l’evocació i la reproducció del passat només interesse a aquells sectors ja consolidats i que gaudeixen d’una visibilitat (contemporània e històrica). Tal vegada, aquestes qüestions de perpetuació i retrotracció intriguen menys a aquells cossos socials que encara han de lluitar per una visibilitat en el present, ja que la perpetuació de la història (com la dels noms que la treballen) continuen creant visions genealògiques que invisibilitzen identitats, gestos, opinions… Per això, aquest text, pot entendre’s com una sort de fracàs, ja que si d’alguna cosa serveix la investigació, l’especulació, l’art i la crítica és per a crear disrupcions que alteren la realitat i les seues construccions.