A: Per cert, has anat a veure l’expo de Cristal Murs?
B: No, qui hi exposa?
A: Xuxa.
B: Xuxa? La que cantava?
A: No, tia. Què dius? No, és eixa artista que fotografia cossos nuets als que afegeix pròtesis per a crear subjectes intersexuals. Posa, per exemple, un penis de goma a una dona o mamelles a un home.
Va més enllà, transgredeix totalment els límits del cos.
B: I per què no fotografia simplement persones realment intersexuals
A: Bé, també té obres on col·loca els òrgans sexuals on no toca: un mugró al coll, uns testicles a l’aixella. Va més enllà, transgredeix totalment els límits del cos.
B: Vejam, comprenc… Sembla interessant. Donç, parlant d’intersexualitat…hui he vist a la televisió una dissenyadora trans que presentava una col·lecció de roba interior per a xiques transsexuals.
A: Però, per a transsexuals o per a intersexuals? No és el mateix…
B: Es veritat. Per a transsexuals, crec… Sí, això mateix, per a transsexuals; el target són dones que estan esperant l’operació de canvi de sexe i que, mentre, necessiten conjunts de roba interior amb els quals sentir-se bé, atractives, sexis… Son peces molt femenines, amb la part de dalt com un subjectador normal i la de baix són unes braguetes amb més espai per al penis. I les models super guapes (les de la passarel·la, dic); no pareixien homes. Bé, açò que dic sona un poc… no sé… com si tingueren més mèrit les transsexuals que aconsegueixen dissimular qualsevol rastre de masculinitat en el seu cos. I això no és així.
A: Clar. Però bé, aquestes peces també podrien utilitzar-les els intersexuals, no?
B: Supose… què pesadeta estàs amb la terminologia!
Hem d’atomitzar el concepte de gènere per a trencar amb el binari masculí-femení.
A: Tant de bo no calguera tanta categoria, però si no, com podrien visualitzar-se aquestes minories? De quina manera definirien la seua lluita les persones, com diria Butler, de gènere disconforme? Ja saps… el debat sobre si etiquetes sí o etiquetes no. Jo crec que ens cal identificar les diferències, atomitzar el concepte de gènere per a trencar amb el binari masculí-femení.
B: Però al final, per molt que s’identifiquen i intenten normalitzar aqueixes minories sexuals sempre sorgiran altres minories oprimides.
A: Clar… Per això, diu Butler (contra aquells que la critiquen per negar la materialitat del cos en favor d’un gènere socialment construït) que no és que el cos no existisca sinó que per molt que intentem aprehendre’l i verificar-lo amb les nostres categories, sempre estarem nugats a un discurs que no comprén allò què el cos és.
Sempre estarem nugats a un discurs que no comprén allò què el cos és.
B: El testimoni dels nostres límits lingüístics.
A: Exacte, jo ho entenc com que el cos és, pot ser, allò que roman encara que el discurs s’haja atomitzat i concretat extremadament. El cos seria el remanent, allò impossible de lligar o de mantindre unit. Butler no negaria el cos, sinó que l’afirmaria com allò exterior a la matriu del discurs. I en aquest sentit, no cabria parlar de la dualitat sexe/gènere; ambdós conceptes són i deuen ser contínuament replantejats.
B: És lesbiana, no?
A: Sí. Per?
B: Res, curiositat.
No cabría parlar de la dualitat sexe/génere; ambdós conceptes són i deuen ser continuamente replantejats.
A: M’interessa molt aqueixa dona! Sobretot com ha sabut unir la teoria i l’activisme polític per tractar què les minories siguen reconegudes i pal·liar la violència exercida contra elles. És trist que hi haja persones que hagen patit o encara estiguin patint tant prejudicis culturals.
B: Ja, és cert que encara hi ha gent que pateix assetjament pel seu sexe, gènere o com dir-li. Sobretot els xiquets, que són més vulnerables. Però, no creus que aquest discurs se n’està passant de rosca? Ja he vist dos vídeos a Facebook de xiquets-drag, ambdós d’uns deu anys. Drags kids, s’anomenen. Amb les seves plomes, tacons i maquillatge amb purpurina, amb el seu relat de la diferència ben aprés. Sembla que són una icona per a la comunitat LGTBIQ. Un d’ells, inclús, ha muntat un club drag per a xiquets i té un muntó de seguidors, a Instagram.
A: Evidentment és xocant. Realment allò més controvertit és la seua prematura sexualització, no? També “l’espectacularització” de la seua vida des de tan xicotets. Però, no serà que ens sembla xocant només perquè se n’ix de la norma? Tal vegada aquest menuts construixquen referents per a l’alliberament d’altres.
B: I no serà, més bé, un exemple de perversitat hollywoodenca del discurs queer? No sé… Què creus que en diria la teua amiga Judith Butler?
Referències