CONTRA EL DISSENY CENTRAT EN L’HUMÀ

A través del disseny, l’humà crea dispositius que redissenyen a l’humà.

Anna Uddenberg, Disconnect (air plane mode), 2018. Cortesia: la artista; Kraupa-Tuskany Zeidler, Berlin.

Tradicionalment, la pràctica del disseny ha consistit en gestionar entre dues instàncies de natures fonamentalment diferents: l’ésser humà i l’ambient que l’envolta. Per a fer açò, el disseny crea dispositius. És a dir, crea eixa “cosa” que es troba “en mig” d’ambdues instàncies, propiciant configuracions —especials, temporals i corporals —que redefineixen constantment l’experiència humana. En poques paraules, a través del disseny, l’humà crea dispositius que redissenyen a l’humà.

Ara bé, fins al moment el disseny ha gestionat aquest contacte “contra natura” buscant d’evitar la fricció entre les dues instàncies. És per això que ha conformat una llarga tradició antropocèntrica que s’estén des dels arquitectes de l’Egipte antic fins als contemporanis, passant per Vitruvi, Da Vinci, Neufert i Le Corbusier. Aquesta consisteix essencialment en l’estudi de les proporcions humanes, a partir de les quals es dissenya i construeix objectes i espais suposadament adaptats a les mesures, moviments, capacitats i necessitats del cos humà —“normal”—.

Anna Uddenberg, FOCUS #2 (pussy padding), 2018. Cortesia: la artista; Kraupa-Tuskany Zeidler, Berlin.

A més, aquesta tradició defén valors com la comoditat i la satisfacció de l’humà, a la vegada que es refugia tres lògiques racionals —i de mercat— com l’eficiència, l’efectivitat, la utilitat i l’estalvi. La seua adopció està àmpliament estesa, fins al punt que és rastrejable en pràcticament tot el que ens envolta: des de manifestacions tangibles com objectes i edificis fins nocions aparentment neutrals com “ergonomia” o “disseny centrat en l’humà” (human-centered design).

La idea de què i com es l’esser humà per al que es dissenya és altament ideològica.

Però, la realitat és que la idea de què i com es l’esser humà per al que es dissenya és altament ideològica. Es a dir, allò humà no és en absolut una noció permanent. I la concepció del seu cos, tal com ha sigut tradicionalment proposada dins de la pràctica del disseny, és una figura hipotètica presentada com a norma: tot just un model al qual el disseny es basa.

Anna Uddenberg, Psychotropic Lounge (II), 2019. Cortesia: la artista; Kraupa-Tuskany Zeidler, Berlin.

Més encara, aquesta concepció del cos humà no a soles és pobre i confinant, tal com ho evidencien els diversos discursos i debats posthumanistes de les últimes dècades. Si no que a més és desencertada, enganyosa i perillosa. És a dir, l’humà no és simplement humà. El seu cos està compost per innumerables altres especies. Al punt que més del 60% de les seues cèl·lules no són realment humanes. De fet, des d’un punt de vista orgànic ni tan sols és possible definir una línia clara entre el que està fora del cos i el que està al seu interior. El cos opera com una membrana porosa i permeable, la qual es transforma constantment a través d’innumerables contactes i interaccions, cada vegada que mengem, respirem, ens mediquem…

L’humà no és simplement humà. Més del 60% de les seues cèl·lules no són realment humanes

Per tant, el problema del disseny centrat en l’humà és que part d’un enfocament que separa a l’ésser humà de l’ambient que l’envolta, fent una vana distinció entre “allò humà” i “tota la resta”. És un enfocament que dissenya per a una part ínfima de la Terra. Respon únicament a les necessitats dels éssers humans, els quals constituïm tot just el 0,01% de la vida al planeta. Mentre relega a la categoria de “recurs” al 99,99% restant.

En conseqüència, allò que coneixem com disseny centrat en l’humà es troba a l’epicentre de l’emergència ambiental que vivíem, així com de pràcticament totes les crisis humanitàries contemporànies. Es tracta d’un enfocament fonamental miop que, lluny de beneficiar a l’espècie humana, inaugura el disseny sistemàtic de la seua extinció.

 Anna Uddenberg, Privé (spoiler), 2019. Cortesia: la artista; Kraupa-Tuskany Zeidler, Berlin.

BUCHANAN, R.: “Declaration by design: rhetoric, argument, and demonstration in design practice”. En V. Margolin (ed.), Design discourse: history, theory, criticism (pp. 91-109). Chicago: The University of Chicago Press (1985)

COLOMINA, B. y WIGLEY, M.: Are we human? Notes on an archaeology of design. Zúrich: Lars Müller Publishers (2016)

HARAWAY, D.: “A Cyborg Manifesto: Science, Technology, and Socialist Feminism in the Late Twentieth Century”. En Simians, Cyborgs and Women: The Reinvention of Nature (pp.149-181). Nueva York: Routledge (1991)