ARAGON PARK. Un manifest obert.

Aquest diumenge va finalitzar una de les propostes artístiques més interessants de la temporada. Aragon Park ha sigut una exposició que hem pogut vore aquest mes de juliol. Més de 20 artistes han intervingut els quasi 30.000 m2 d’un macro edifici d’oficines a mig construir abandonat, als afores de Madrid. L’Aragón Park és un vestigi dels feliços anys 2000, decada de constructores, corrupció, balafiament i arquitectures faraóniques. Nosaltres hem pogut parlar amb els impulsors d’aquesta proposta expositiva: Ángela Jiménez Durán, Marlon de Azambuja, Erik Harley y Rafa Munárriz.

  • El confinament ha donat lloc a un munto de propostes deslocalitzades i, després de finalitzar el tancament, se segueix un poc amb aquesta mentalitat de la impossibilitat d’allò físic i la “necessitat” de desenvolupar un escenari artístic i cultural virtual. No obstant això, vosaltres pensareu en un projecte que és tot el contrari, molt localitzat, on l’espai físic és protagonista.
Edifici Aragon Park.

ÁNGELA JIMÉNEZ DURÁN: La idea d’Aragon Park va pendre forma durant el confinament però la veritat és que som molts els artistes que ja estàvem donant-li voltes a la idea d’una exposició en un lloc diferent, o com a mínim, a la possibilitat de poder treballar amb unes condicions que no responguen a una convocatòria o a una institució.

Jimena Kato. Foto de Mismo Visitante.

És veritat que amb la pandèmia, crec que hi ha hagut un moment “frontissa” en el qual la interacció digital ha superat a la interacció física i presencial. Ens hem vist més a través de la pantalla que en persona. Pense que aquest canvi ha despertat en moltes persones unes ganes de treballar en una realitat física, alguna cosa que puga tocar amb les mans, alguna cosa que puga veure amb els meus ulls i sense filtres.

Miguel Ángel Tornero. Foto de Mismo Visitante.

D’altra banda em sembla important assumir que igual que hi ha obres que existeixen per a l’espai digital i estan pensades per a veure’s en ell (de fet, en el projecte hi ha una intervenció digital, de Cristina Spinelli), hi ha unes altres que necessiten un temps, i quasi una idea d’experiència. Això és el que molts de nosaltres hem perseguit amb les obres i instal·lacions de Aragon Park. No es tracta de veure “una obra” es tracta de recórrer un lloc, amb llum que canvia al llarg del dia, amb intervencions com les dels grafiters, presències d’altres persones del lloc, i viure les obres com un moment en l’espai i en el temps.

Marlon de Azambuja. Foto de Mismo Visitante.
  • Què podem veure en Aragon Park?

RAFA MUNÁRRIZ: Aragón Park és un edifici paralitzat a meitat de construcció a la perifèria. En el projecte que hem plantejat es podien vore tota classe d’intervencions proposades per més de 20 artistes, en les quals destaca com els mateixos artistes han aprofitat la situació per realitzar projectes més experimentals i ambiciosos en escala. Molts d’ells partixen de la pròpia arquitectura de l’edifici o de materials trobats en el mateix.

ACCA (André Covas i Carmo Azeredo). Foto de Mismo Visitante.
  • Com ha sigut el procés de creació de les peces? Cada artista va fer un treball de camp previ, van ser creades in situ…?

RAFA MUNÁRRIZ: Tots els artistes van treballar al voltant aquest escenari. Molts van produir la peça a l’edifici i altres, en base al que havien observat en l’edifici, van preparar peces en l’estudi per a després ser muntades allà. Aquests resultats partixen del fet que els artistes participants provenen d’àrees diverses, hi ha performers, pintors, escultors, etc. De qualsevol manera, la majoria de les peces partixen de la producció a través recursos mínims o trobats, però fent d’això un benefici.

Esther Merinero. Foto de Mismo Visitante.
  • Aragon Park és “un experiment expositiu, un amalgama d’arqueologies d’allò abandonat, una carta d’amor cap a la perifèria i un manifest obert a noves narratives sobre allò fortuït, l’assaig, l’ensomni i l’error”. Les característiques d’aquest projecte us ha donat la llibertat d’acció que us ha permés experimentar, detindre-us en l’imprevisible i somiar en gran. Com ja van fer els grans empresaris en els 2000. És això el que extraieu de “els il·lusos 2000”, l’ensonyament com a leitmotiv?

ERIK HARLEY: Els dos mil passaran a la història com l’edat daurada del balafiament, com l’últim gran boom d’un sistema sens dubte caduc, corrupte i endèmicament especulatiu. Ensonyament és una forma educada de referir-se al despotisme amb el qual s’ha abordat la construcció a Espanya durant les últimes dècades. Nosaltres, a diferència d’empresaris i administracions pormishuevistas (1), vivim una realitat econòmica diametralment oposada. On #precarietat és pràcticament un estat civil. Ells van experimentar amb ponts cap al futur, rotondes d’infart, auditoris de luxe, monumentals estacions i aeroports. Nosaltres ens hem donat el luxe d’experimentar amb la ruïna que heretem del seu ensonyament i alguna rajola. Crec que els seus somnis són més divertits.

Rafa Munárriz. Foto de Mismo Visitante.
  • La fascinació per la ruïna ha estat present al llarg de gran part de la història de l’art, des del renaixement fins ara. En el Renaixement serveix de referència per a la construcció de la “modernitat” i en el Romanticisme les ruïnes encarnen el desencantat davant les promeses de progrés i mostra les limitacions humanes respecte a la poderosa i “destructiva” naturalesa.
    Aragon Park és una exposició en una ruïna i alhora la ruïna és un denominador comú en gran part dels artistes del projecte, a què creus que es deu? Què significa per a tu la ruïna?

ERIK HARLEY: En molts casos abordar la ruïna s’ha antullat com una necessitat més que com una opció. Les condicions del propi espai han jugat un paper imprescindible en les propostes d’aquesta exposició. Per a mi, l’irrepetible i interessant d’aquesta mostra recau precisament en l’espai. Concretament en l’estat de l’edifici i la diversitat amb la qual hem abordat la seua problemàtica, possibilitats i limitacions. El contrast entre l’asèptica sala blanca a la qual estem acostumats i Aragon Park és evident. Aquesta exposició està en ruïnes. Però pot ser que prompte deixe d’estar-ho. La diferència que hi ha entre aquesta ruïna contemporània i la que va fascinar a romàntics i renaixentistes, és la pròpia condició temporal d’aquesta. Aquest edifici va ser alçat en 2004 i va ser abandonat sense acabar dos anys més tard en conseqüència de la caiguda lliure que va protagonitzar l’empresa immobiliària propietària. Durant aquesta setmana alberga una gran exposició i en pocs anys pot ser que ho vegem convertit en un hotel de luxe. La ruïna del present és el tresor del futur. La rajola mai baixa, almenys no a Espanya.

Així anava a ser Aragon Park.

ÁNGELA JIMÉNEZ DURÁN: Una cosa que em va semblar especialment bella en escoltar al duo ACCA (André Covas i Carmo Azeredo) parlar del seu treball, és que assenyalaven el fet que la ruïna en la qual està Aragon Park mai va arribar a existir del tot, l’edifici mai va funcionar, i en cert sentit va ser ruïna abans de ser qualsevol altra cosa. En totes les grans ciutats hi ha molts llocs abandonats i buits, propietat de bancs i fons d’inversió diversos, resultats de deutes milionaris inassumibles. La idea que tots aquests espais estan buits i molts d’ells en plena decadència, mentre que altres persones no tenen on viure, és una cosa horrible, i és resultat directe del món capitalista en el qual vivim. L’existència de la ruïna és part inherent de l’urbà hui dia. En aquest sentit també és molt interessant acostar-se al treball de Erik Harley, que investiga tota la corrupció urbanística i arquitectònica especialment present al nostre país a través d’uns textos molt interessants i nomenant aquest corrent del balafiament com “Pormishuevismo“. Em sembla natural que molts artistes hagen treballat amb aquesta idea, per la pròpia força de l’espai i les evocacions que té, i per la nostra realitat de cada dia. Això sí, des del meu punt de vista personal, una ruïna no és un estat final des del qual no pot haver-hi una evolució: els espais poden redefinir-se i cobrar un altre tipus de vides, reformar-se constantment. M’agrada el fet que treballar en una ruïna implica també treballar amb una història i un passat, moltes vegades desconegut i imaginat. Això resulta molt enriquidor per al procés de creació i per a l’obra.

Erik Harley. Foto de Mismo Visitante.
  • Què significa per a tu la ruïna?

MARLON DE AZAMBUJA: Tot, tard o d’hora, es farà ruïna. Nosaltres, les nostres coses. Fins i tot les ruïnes mateixes acabaran per desaparéixer. M’agrada llavors, i això és molt personal, acceptar que tot són capes de transformació, i gaudir aqueixos moments mentre es pot.

Mar Reykjavik.

RAFA MUNÁRRIZ: La ruïna pot ser una situació temporal, un moment en el qual una cosa deixa de ser o servir per a la seva funció primària i facilita el qüestionament.

Keke Vilabelda. Foto de Mismo Visitante.
  • Sou vint-i-cinc artistes participant en l’exposició, quin ha sigut el procés per a la participació dels vint-i-cinc artistes en el projecte? Com us heu ajuntat?

MARLON DE AZAMBUJA: Som una mica més de 20 en realitat. El procés ha sigut molt espontani, ens ajuntarem els 4 i vam anar a veure el primer lloc que ens comentava Rafa i va ser un enamorament sobtat, des d’ací ens reunim i comencem a fer llistes, intentant cobrir el màxim possible de procedències, edats, tipologies de treball, etc. Han quedat fora moltíssims amics i artistes que creiem que podrien estar, sobretot perquè en principi pensàvem que no hauríem de ser molts perquè no sabíem com anava ser treballar allí tanta gent, no volíem cridar l’atenció. Però com faltant dues setmanes per a inaugurar ens trobem amb una rave allí de dos dies, parlem amb els que l’organitzaven i ens vam adonar que podríem ser molts més i llavors comencem una altra ronda de convidats, també amb espontanis, hi ha uns quants artistes que directament ens comentaven que els agradava la idea i que volien participar i ací estan. Però és important recalcar que no hi havia un pla, això ha sigut una cosa natural que ha sorgit de la necessitat de tots d’experimentar.

Dandara Catete. Foto de Mismo Visitante.
  • Poseu l’accent en la llibertat que heu tingut en aquest projecte, en la possibilitat d’experimentació, us sentiu molt limitats per la institució artística? Què us lleva aquesta llibertat de moviment o potser hauria de dir, aquesta llibertat de creació? Creus que és possible un model en el qual estiga present la llibertat d’acció i la no precarització del treball de l’artista?
Marlon de Azambuja. Foto de Mismo Visitante.

MARLON DE AZAMBUJA: El reforç que fem en la idea d’experimentació i llibertat ve principalment de dos punts. El primer és l’espontaneïtat d’aquest esdeveniment, que ha sigut creat únicament per a respondre a les nostres ganes i necessitat de provar coses, sense les pressions d’un esdeveniment “oficial”, un lloc per a provar idees, fallar, equivocar-se sense conseqüències, com si fora quasi una ampliació de l’estudi. El segon punt té a veure amb les proporcions, l’espai és enorme, desconec lloc a Madrid que tinga espais així, salvant les grans institucions, així que proporcionava com a lloc ideal per a pensar a escales que van més enllà dels espais quasi domèstics que tenen els nostres estudis. No comencem això com una crítica institucional cap a la falta d’espais, encara que és clar que existeix aquesta manca sobretot per als artistes més joves, tampoc pensem en això com una alternativa per a suprimir les institucions o galeries, encara que ens interessava a tots posar en diàleg el nostre pensament amb un espai carregat de significats, polítics, simbòlics i físicament poderós. També em resulta interessant posar a prova com les coses que vam fer resisteixen a les accions del temps i de les gents, un lloc per a pensar l’art més com una experiència que com una sèrie de produccions objectuals. Jo personalment crec que podem fer més i millor, que amb més recursos aquesta ciutat podria potenciar molt tota la creació que ja hi ha i estimular el naixement de noves coses, fent que aqueixa riquesa cultural arribe més a persones que viuen a Madrid. Però clar, per a això cal creure i entendre el valor de l’art com una eina transformadora, que genera pensaments transversals i pot ampliar el nostre pensament i enteniment sobre absolutament tot.

REFERÈNCIES

(1) Concepte encunyat per Erik Harley, que fa referència a les construccions faraòniques característiques de l’arquitectura espanyola dels 2000.

No vos oblideu de visitar https://www.instagram.com/aragon.park/

Subscriu-te al nostre Newsletter :)